About who you are

Sempre he pensat que el camí a recórrer fins arribar a ser la persona que vols ser, és llarg i ple de dubtes. I que acostumem a flagelar-nos més que sentir-nos orgullosos de nosaltres mateixos. Potser és que les culpes pesen més que les satisfaccions. O potser és que no hem aprés mai a calibrar la balança. En fi, cap problema. El camí pot ser llarg però és que no hi ha normes, no hi ha regles. I tens tot el temps que vulguis per tornar a començar.

I arreu on vas, aquest camí t’envolta, i hi vas construint ponts, carrers, coves… Totes aquestes construccions, poden estar fetes de moltes coses. Les coves, per exemple. Jo penso que les coves estan fetes de persones. En elles seMpre es troba el millor refugi. La resta porta traces d’idees, de records, d’aprenentatges, de moments i llocs on vas odiar la vida, i on vas aprendre a estimar-la també. Perquè si, a odiar naixem tots apresos, però a estimar… En fi, queda molt per recórrer.

I en tot aquest camí… Què li diries al teu “jo passat”? Una vegada Albert Espinosa va dir que li hem de tenir respecte al nostre “jo passat”. Que no ens hem d’arrepentir de les decisions de la vida que vam pendre amb aquest jo. Que si les vam prendre, va ser per alguna raó, que aquesta explicació probablement ara se’ns escapa, i la trobem absurda, però és importar recordar que va nèixer de nosaltres, i al cap i a la fi, nosaltres estem fets de trossets de vivències, que van madurant i ens van fent canviar.

Doncs sigui quin sigui el teu moment vital, em prenc la llibertat per dir-te que no deixis mai d’intentar descobrir-te. Que desaprenguis de tu mateix, per re-aprendre’t. T’has parat a pensar què s’amaga darrere de com penses? Darrere de com actues? T’has parat a pensar què amaga el teu subconscient? A llegir entre les línies dels teus actes? Aquí descobriries molt, t’ho asseguro.Que encara que no ho creguis, tot ho fem per alguna raó, que a vegades no cal pensar tant la vida, que els nostres actes parlen per si sols.

L’Erasmus és de les millors decisions que he prés mai, per moltes coses, però una d’elles és aquesta. Veure qui deixes enrere, i qui vols endavant. I això va lligat amb la persona en la que t’estàs convertint. Jo vaig haver de tancar moltes coses abans de marxar. Vaig haver o senzillament vaig voler fer. Vaig allunyar-me de persones que feia temps que no volia a la meva vida, però amb les que mai vaig tenir el valor de fer-ho, perquè evidenment no sóc una pedra i estic feta de coses, entre elles alguns records. La cosa està en que vaig prendre decisions, i ara sóc aquí defensant-les, i evidenment sempre hi ha traces de pena en coses així, però al cap i a la fi la persona més important de la vida d’un, és un mateix no? (la millor frase que em va dir una vegada un grAn amic).

Doncs això… Que hi ha coses que com molts rellegireu, ja sabia al venir aquí. Però d’altres van pesant més i més a mesura que ‘el camí’ avança…

Que ojalà diguis tot el que sentis, perquè un dia te n’adonaràs que mesuraràs la teva vida amb tot allò que mai vas fer. I tant de bo que llavors et surtin els comptes. Que tinguis valor per enfrentar-te al que t’envolta, a la veritat de les coses. Que no t’enganyis a tu mateix, que no passa res, tots ens hem enganyat alguna vegada, tots hem sigut patètics i patètiques, c’est la vie! Però que ojalà no ho facis, perquè en el fons sempre sabem quan ens estem enganyant. Que ojalà escolleixis bé les amistats. Que el temps i la distància t’ajuden a conservar aquelles persones que valen la pena al teu costat. I per sort també a allunyar la resta. I ojalà cuidis als teus. Que desconfiis de qui només demostra amb paraules. I que no perdis temps amb aquells que es queden a la porta, i no entren. Que ojalà siguis lliure sempre. Que penso que la llibertat, al cap i a la fi és ser esclau d’un mateix. Que aprenguis a estar sol amb tu mateix, que aprenguis a disfrutar-te. Que aprenguis a divertir-te (acoplar-se a festes de desconeguts, fer auto-stop, té la seva gràcia i més d’erasmus). Que cuidis l’amor propi, que d’amors n’hi ha molts, però de propi només un. Que siguis honest. Que ojalà aprenguis que tot a la vida pot estar plagat d’art. Aprén a buscar!! Que te n’adonis que no totes les ferides són igual de profundes, però que totes s’acaben tancant de la mateixa manera. Aprén que tots som irremplaçables, però que no hi ha ningú imprescindible. Accepta que dubtaràs, que fallaràs, que et fallaran i que hi haurà persones que no entendràs mai. I què? Acàs tothom t’entén a tu? No perdis més temps amb això. Fes birres amb gent interessant!!! Això ho dic sempre. Trenca amb els estereotips socials i atreveix-te a proposar fer birres. Disfruta de les petites coses i de les grans persones. Contempla la foguera d’algun cos. Que et contemplin a tu.

Que des-aprenguis de tu, per re-descobrir-te!

CYMERA_20151008_171218

Foto a les escaliers, se’ns dubte les millors vistes de Liège!!!

Passions

Bonne nuit!

Avui volia parlar-vos d’això.  L’Insitut d’Estudis Catalans defineix passió així: Emoció intensa. Ja veus. Una cosa que abarca tant, deifinida en dues paraules.

Sempre he pensat que tothom troba com a mínim una passió al llarg del camí. I  qui no en troba cap, és perquè probablement mai ha sapigut buscar. Passions petites o grans, senzilles o sublims, compartides, de risc, rares, convencionals, divertides, d’hores, de segons… Què importa. Passions i punt.

Doncs jo volia parlar-vos de dos passions que he redescobert aquí Liège. La primera va ser un concert de Txarango al que vam anar amb uns catalans que he conegut aquí. Vam anar el dia de les eleccions a Catalunya, i d’alguna manera   era un dia important també pels catalans que estem vivint fora. Crec que parlo en nom de tots els qui vam anar quan dic que va ser una manera de sentir-nos més a prop de la nostra terra. Va ser un viatje llarg de tres trens, un viatge al cul del món, a un poble perdut per Bèlgica. Però evidentment va valer la pena (això està intrínsec a totes les passions, no?), vibrar durant uns minuts, per un grup que t’apassiona, pel que neix de les cançons, i per com t’arriba a través de tots els sentits. A més s’ha de dir, que tot el viatge va ser divertidíssim, ens van passar coses que potser més d’un no es creuria haha però la veritat, va ser tot molt emocionant. En fi, tota una aventura.

I la meva segona passió va ser…

El bàsquet. Ja quan vaig venir a viure aquí vaig decidir que buscaria la manera per no desvincular-me del tot d’ell. I això vaig fer. Em vaig apuntar a la uni a fer bàsquet, i dijous va haver el primer entreno. És una cosa informal; 2 hores de pachanga de bàsquet cada dijous. Només partits. Ple de gent belga (erem 4 noies i uns 15 nois), cosa que va ser arma de doble filo; m’anirà bé per obligar-me a parlar francés, però el partit que vam fer va estar ple de frases i expressions en francés que jo majòritariament no entenia, i ja per parlar les defenses era impossible entendrens entre tots, perquè a més cap de nosaltres es coneixia d’abans. Així que vam decidir fer zona i ale, llavors tothom es va entendre. Doncs bé, quan parlo de bàsquet la majoria de vegades no tinc paraules, és una passió que mai va a menys, com algú a qui coneixes de sempre però que mai deixarà de sorpendre’t. Us asseguro que no hi ha ratllada, situació complicada, mala época o qualsevol pena, que el bàsquet no em curi.

20150927_181630

Us deixo amb una foto al concert de Txarango a Balen,

Au revoir i cuideu molt de les passions… que elles no deixen mai de fer-ho!!!

Anna