Memòria i oblit

La memoria es el único paraíso del que no podemos ser expulsados. Començo amb aquesta frase d’un escritor alemà. La memòria. Quin bé més preciat, i que poc la cuidem a vegades.

Som el que recordem, frase típica i mítica que bombardeja les xarxes socials i blogs. Però si aprenem a trencar amb els topicazos ens n’adonarem que també som tot allò que oblidem. Tot allò que perdem. I no parlo de coses intranscendents, oblits i pèrdues de coses banals i sense importància. Parlo de gent, de persones, de moments que en el seu dia van ser importants, però que per la raó que sigui (i aquesta pot ser molt variable i contradictòria), vam acabar oblidant o perdent. Però no som tot això pel que ja no hi és… som tot allò per les traces que ens queden d’allò. Res important s’oblida sense deixar traces.

Per això hauríem de vigilar més tot allò que busquem o acceptem viure. Perquè tard o hora acabarà formant part de tot allò que som, ja sigui en forma de record, o en forma d’oblit. Jo sempre ho dic… aprén a escollir bé els novios/les novies. Perquè probablement un dia passaran a ser ex haha. I qui té bones parelles, té bons ex.

Jo penso en tot el que he perdut, en tot el que he hagut d’oblidar – algunes vegades no sense temps, distància i moltes converses amb grans amics – i en tota aquella gent que he perdut i m’ha perdut. I poso el “i” enmig, perquè les pèrdues mai són unilaterals. Almenys no en el món dels vius. Almenys no en el meu món. Si algú està disposat a perdre’m, perquè no hauria de voler que a la llarga no em quedés res d’aquella persona? Res trascendental, res que pugui arrivar-me en qualsevol moment, a qualsevol lloc del món, per sacsejar-me i dir-me, ei, puc arrivar aquí quan vulgui i fer tremolar el teu món. No, no vull exposar-me a això. Ningú hauria d’exposar-s’hi. Aquests records no han de ser d’aquesta mena. Els records d’algú que va voler marxar, haurien d’aparèixer per recordar-te que vas ser feliç amb aquells records, però sempre lligat a que vas aprendre a deixar de necessitar-los per tornar a ser-ho.

I el mateix per quan jo vaig decidir marxar del costat d’algú. Espero que em guardi a l’alçada dels nostres bons records. Però això ja no depén de mi, i és evident que després d’abandonar la companyia d’algú, aquella persona ja no et deu res. I evidenment té tot el dret a recordar-te com li dongui la gana. Només faltaria.

Per tant, està molt bé fer de tant en tant un inventari de tot allò que et defineix. I tu tries, no dubtis d’això. Qui som els altres per dir com has de recordar la gent? No deixis que ningú mai defineixi qui ets per tu, que et digui com has de recordar a algú, o com has d’oblidar-lo.Quan algun cop ho hem deixat amb algú, inconscientment tots ens creiem amb dret d’opinar lliurement, i dir frases com oblida ràpid, referint-nos a aquell algú que ha fet tant de mal, o encara pitjor, recorda que t’ha fet mal, cremant tots els bons records i convertint-los en pols grisa i fina. Si mira, en aquells moments ja estàs prou fet merda, com per a sobre carregar-te l’únic bo que vas obtenir d’aquella persona. I a sobre generar més emocions per aquella persona. No home no, el contari de l’amor no és l’odi, és la indiferència. I en tot cas, si realment vols oblidar a algú, el primer pas seria buscar que no et provoqués res.

Tu i només tu has d’apendre què vols a la teva vida i que no. Que hi ha decisions que no voldràs prendre mai. Però les necessitaràs per no perdre l’equilibri, i seguir avançant. Que a vegades hauràs de saber marxar, i d’altres deixar marxar. Llavors te n’adonaràs que necessites més força per deixar anar que per retenir algú, al contrari del que sempre ens han ensenyat les lleis de la física. Però això és l’art de viure. Adonar-se que no tothom s’ha de quedar. A l’igual que tu tampoc. I disfrutar molt, molt, molt de la gent que t’envolta els dies.

I bé, tot això, ho he pensat pensant en l’erasmus. L’erasmus és una mica burbuja si, i sembla que les coses que et passen aquí, no tindran trascendència quan tornis a la teva vida de sempre. Idea totalment errònia. No sé exactament què pensarà la resta de gent que he conegut, ni tan sols si ho reflexionaran, de fet molts se m’enfaden perquè no publico en anglès i els agradaria llegir el blog haha. I realment seria una bona pràctica escriure en anglés! Però és que això no és un blog de reportatges i articles… Per això publico en la llengua en la qual sento… Je suis désolé

Desde el primer dia ja vaig dir que creia que l’erasmus em canviaria. I voilà. Però no, la vida mai canvia de cop. Canvia a dosis petites, subtils i amagades.
Ara m’exposo amb la incertesa de si podré allargar o no erasmus. Això és el que desitjo, però tot depén d’unes pràctiques en hospital que no sé si podré tancar. Sigui el que sigui, tot el que m’emporto ja no té preu. I que si aquest camí no es dona, ja en sortiran d’altres. Perquè la vida no és aquell camí que no vas agafar, o aquella oportunitat que vas deixar escapar. La vida és un camí de camins, plena de ramificacions, ponts i oportunitats. La questió és saber canviar de camí quan toca, i defensar la teva nova bifurcació, sempre.

IMG_20151128_135708

Foto a Roma: Mire, Laura i jo.
Visitant més farmacèutiques com jo, perdudes pel món!!

I que recordar… és viure dues vegades. Doncs que ojalà visquis un cententar de cops

Tot allò efímer

Salut!!

Feia dies que anava pensant quin podria ser el pròxim tema del que parlaria al blog. I bé, després d’aquestes setmanes i per coses que m’han passat, he decidit que parlaré d’una cosa que us asseguro, no hi havia caigut en tot aquest temps. Quina és l’essència de l’erasmus…? Doncs bé, ni festes, ni la famosa ‘el Erasmus es una búrbuja’, ni idiomes, ni independència, ni improvització, ni viatges, ni llibertat, ni descontrol. Tot això evidentment hi està en gran mesura. Però la veritable essència de l’erasmus… és que és efímer.

Aquí… construeixes coses. El teu món de coves i ponts segueix construin-se aquí, si. I és realment sorprenent la capacitat que tens de crear coses quan tens tantes ganes de viure això. Capacitat i rapidesa. El que li dic sempre als meus amics… Un mes d’erasmus no és un sol mes. En un mes d’erasmus hi caben totes les coses que mai vas tenir el valor de començar, totes aquelles altres que portaven temps acumulant pols, també aquelles altres que creies que mai series capaç de plantejar-te. I bogeries, tonteries i estupideses, per què no dir-ho.

I quan dic erasmus, no dic només erasmus. Evidentment no sóc la primera persona al món que fa erasmus, ni la primera que marxa, i per sort milers i milers de persones, cada any prenen la decisió de marxar.

Quan dic erasmus dic allunyar-se una miqueta de tot allò que coneixes. Allò que coneixes al teu voltant, i allò que coneixes de tu mateix. I això no només es pot aconseguir marxant. Perquè pots viure al mateix lloc de sempre, i notar que el temps camina de forma diferent. Pots enamorar-te. Pots viure al mateix lloc de sempre, i no entendre’t, trobar-te diferent, sentir-te raro, sentir que potser estàs canviant, que ja no ets el/la mateix/a de sempre. Fer-te preguntes. I quan un es troba en alguna d’aquestes situacions… Tot al voltant són terres movedisses.

I llavors… aquestes construccions de les que parlava. Tothom les ha creat alguna vegada a la seva vida, en algun context. Són contruccions que comencen plenes de vitalitat, d’energia. Creus que han de tenir una base sólida, pel simple fet que hi has posat el millor de tu en elles. Ja veus tu… hahaha.

I de sobte comences a veures les esquerdes de la teva petita obra mestra. Hi veus les incerteses… ensumes que més d’una vegada t’has precipitat mentres construies, o que has pecat de il•lús/a, creient que durarien per sempre. De sobte, un bon dia, te n’adones que totes les teves construccions poden tenir data de caducitat, i que probablament caurien amb la primera brisa marina, o amb el primer estornut.

Les meves construccions aquí podríem dir que són allò que ara forma una mica la meva rutina. He començat a fer lloc per guardar tot allò que val la pena de la gent. He construit un lloc pels coneguts que ja són més amics que una altra cosa. I tota la resta va creixent. El laboratori, les anàlisis, les màquines. Els grams que conec i els kilos que em queden per aprendre. El bàsquet. El bàsquet belga. Les birres belgues. Poder viatjar molt i a molt bon preu. I tota la resta…

Doncs tot això… malauradament és efímer. Però sabeu què…Una vegada vaig llegir un poema que parlava de la caducitat del paradís. I us asseguro que tot allò que neix per ser efímer…ens fa viure com dos vides en comptes d’una.

Quines són les vostres construccions? Animo a que les reflexioneu! Construiu, construit molt, busqueu allò que us fa feliç, en kilos o en grams, i el temps per invertir en tot això sortirà d’on sigui, si poseu passió en tot allò que feu.

Construiu edificis sòlids, i edificis pluma, per què no? No patiu si no duren res, us asseguro que val més la pena viure poc temps les coses íntensament, que deixar-se condicionar per la por de perdre-ho tot aviat.

Hi ha minuts que duren anys.

Us deixo amb el poema de Marwan… el trobo alucinant.

LA CADUCIDAD DEL PARAÍSO

Llega la noche
descuelgo la desgana de mi vida
y marco en el teléfono la matrícula de tu coche
aceptas 2 segundos antes de mi propuesta
Preparo la casa y tacho de golpe
esos renglones que dicen que te perdí
Abro la puerta como si fuera 6 de enero
y tus ojos al primer disparo pasan a limpio mi biografía,
ese lugar del que no debiste haber salido.

No quiero que acabe este abrazo,
No deberíamos aceptar la caducidad del paraíso.

Me cuentas que has vivido entre paréntesis
y que la soledad es algo parecido a la vida en diferido.
Yo te cuento que estoy hecho a tu medida
como otros están ya hechos a una enfermedad incurable
y te cuento que conocí a otras
pero que querer acostarse con una mujer
no es lo mismo que querer despertarse con ella
porque hay chicas que te alegran la piel
pero no el corazón.

Nos callamos, tú miras el vaso entre tus manos.
La ropa cae y arrastra consigo
una tonelada de tristeza.

Luego duermes y yo pienso
que tal vez sólo sea posible el amor
cuando no lo retienes como a un preso
porque siempre querrá escapar.
Quizá deberíamos aceptar la posibilidad
de la caducidad del paraíso,
tolerar la intermitencia de la felicidad,
no meternos más en la boca la palabra porvenir
y agradecer que estés aquí
ahora.

Foto efimera

P.D : foto efímera