Tot allò efímer

Salut!!

Feia dies que anava pensant quin podria ser el pròxim tema del que parlaria al blog. I bé, després d’aquestes setmanes i per coses que m’han passat, he decidit que parlaré d’una cosa que us asseguro, no hi havia caigut en tot aquest temps. Quina és l’essència de l’erasmus…? Doncs bé, ni festes, ni la famosa ‘el Erasmus es una búrbuja’, ni idiomes, ni independència, ni improvització, ni viatges, ni llibertat, ni descontrol. Tot això evidentment hi està en gran mesura. Però la veritable essència de l’erasmus… és que és efímer.

Aquí… construeixes coses. El teu món de coves i ponts segueix construin-se aquí, si. I és realment sorprenent la capacitat que tens de crear coses quan tens tantes ganes de viure això. Capacitat i rapidesa. El que li dic sempre als meus amics… Un mes d’erasmus no és un sol mes. En un mes d’erasmus hi caben totes les coses que mai vas tenir el valor de començar, totes aquelles altres que portaven temps acumulant pols, també aquelles altres que creies que mai series capaç de plantejar-te. I bogeries, tonteries i estupideses, per què no dir-ho.

I quan dic erasmus, no dic només erasmus. Evidentment no sóc la primera persona al món que fa erasmus, ni la primera que marxa, i per sort milers i milers de persones, cada any prenen la decisió de marxar.

Quan dic erasmus dic allunyar-se una miqueta de tot allò que coneixes. Allò que coneixes al teu voltant, i allò que coneixes de tu mateix. I això no només es pot aconseguir marxant. Perquè pots viure al mateix lloc de sempre, i notar que el temps camina de forma diferent. Pots enamorar-te. Pots viure al mateix lloc de sempre, i no entendre’t, trobar-te diferent, sentir-te raro, sentir que potser estàs canviant, que ja no ets el/la mateix/a de sempre. Fer-te preguntes. I quan un es troba en alguna d’aquestes situacions… Tot al voltant són terres movedisses.

I llavors… aquestes construccions de les que parlava. Tothom les ha creat alguna vegada a la seva vida, en algun context. Són contruccions que comencen plenes de vitalitat, d’energia. Creus que han de tenir una base sólida, pel simple fet que hi has posat el millor de tu en elles. Ja veus tu… hahaha.

I de sobte comences a veures les esquerdes de la teva petita obra mestra. Hi veus les incerteses… ensumes que més d’una vegada t’has precipitat mentres construies, o que has pecat de il•lús/a, creient que durarien per sempre. De sobte, un bon dia, te n’adones que totes les teves construccions poden tenir data de caducitat, i que probablament caurien amb la primera brisa marina, o amb el primer estornut.

Les meves construccions aquí podríem dir que són allò que ara forma una mica la meva rutina. He començat a fer lloc per guardar tot allò que val la pena de la gent. He construit un lloc pels coneguts que ja són més amics que una altra cosa. I tota la resta va creixent. El laboratori, les anàlisis, les màquines. Els grams que conec i els kilos que em queden per aprendre. El bàsquet. El bàsquet belga. Les birres belgues. Poder viatjar molt i a molt bon preu. I tota la resta…

Doncs tot això… malauradament és efímer. Però sabeu què…Una vegada vaig llegir un poema que parlava de la caducitat del paradís. I us asseguro que tot allò que neix per ser efímer…ens fa viure com dos vides en comptes d’una.

Quines són les vostres construccions? Animo a que les reflexioneu! Construiu, construit molt, busqueu allò que us fa feliç, en kilos o en grams, i el temps per invertir en tot això sortirà d’on sigui, si poseu passió en tot allò que feu.

Construiu edificis sòlids, i edificis pluma, per què no? No patiu si no duren res, us asseguro que val més la pena viure poc temps les coses íntensament, que deixar-se condicionar per la por de perdre-ho tot aviat.

Hi ha minuts que duren anys.

Us deixo amb el poema de Marwan… el trobo alucinant.

LA CADUCIDAD DEL PARAÍSO

Llega la noche
descuelgo la desgana de mi vida
y marco en el teléfono la matrícula de tu coche
aceptas 2 segundos antes de mi propuesta
Preparo la casa y tacho de golpe
esos renglones que dicen que te perdí
Abro la puerta como si fuera 6 de enero
y tus ojos al primer disparo pasan a limpio mi biografía,
ese lugar del que no debiste haber salido.

No quiero que acabe este abrazo,
No deberíamos aceptar la caducidad del paraíso.

Me cuentas que has vivido entre paréntesis
y que la soledad es algo parecido a la vida en diferido.
Yo te cuento que estoy hecho a tu medida
como otros están ya hechos a una enfermedad incurable
y te cuento que conocí a otras
pero que querer acostarse con una mujer
no es lo mismo que querer despertarse con ella
porque hay chicas que te alegran la piel
pero no el corazón.

Nos callamos, tú miras el vaso entre tus manos.
La ropa cae y arrastra consigo
una tonelada de tristeza.

Luego duermes y yo pienso
que tal vez sólo sea posible el amor
cuando no lo retienes como a un preso
porque siempre querrá escapar.
Quizá deberíamos aceptar la posibilidad
de la caducidad del paraíso,
tolerar la intermitencia de la felicidad,
no meternos más en la boca la palabra porvenir
y agradecer que estés aquí
ahora.

Foto efimera

P.D : foto efímera

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s