Memòria i oblit

La memoria es el único paraíso del que no podemos ser expulsados. Començo amb aquesta frase d’un escritor alemà. La memòria. Quin bé més preciat, i que poc la cuidem a vegades.

Som el que recordem, frase típica i mítica que bombardeja les xarxes socials i blogs. Però si aprenem a trencar amb els topicazos ens n’adonarem que també som tot allò que oblidem. Tot allò que perdem. I no parlo de coses intranscendents, oblits i pèrdues de coses banals i sense importància. Parlo de gent, de persones, de moments que en el seu dia van ser importants, però que per la raó que sigui (i aquesta pot ser molt variable i contradictòria), vam acabar oblidant o perdent. Però no som tot això pel que ja no hi és… som tot allò per les traces que ens queden d’allò. Res important s’oblida sense deixar traces.

Per això hauríem de vigilar més tot allò que busquem o acceptem viure. Perquè tard o hora acabarà formant part de tot allò que som, ja sigui en forma de record, o en forma d’oblit. Jo sempre ho dic… aprén a escollir bé els novios/les novies. Perquè probablement un dia passaran a ser ex haha. I qui té bones parelles, té bons ex.

Jo penso en tot el que he perdut, en tot el que he hagut d’oblidar – algunes vegades no sense temps, distància i moltes converses amb grans amics – i en tota aquella gent que he perdut i m’ha perdut. I poso el “i” enmig, perquè les pèrdues mai són unilaterals. Almenys no en el món dels vius. Almenys no en el meu món. Si algú està disposat a perdre’m, perquè no hauria de voler que a la llarga no em quedés res d’aquella persona? Res trascendental, res que pugui arrivar-me en qualsevol moment, a qualsevol lloc del món, per sacsejar-me i dir-me, ei, puc arrivar aquí quan vulgui i fer tremolar el teu món. No, no vull exposar-me a això. Ningú hauria d’exposar-s’hi. Aquests records no han de ser d’aquesta mena. Els records d’algú que va voler marxar, haurien d’aparèixer per recordar-te que vas ser feliç amb aquells records, però sempre lligat a que vas aprendre a deixar de necessitar-los per tornar a ser-ho.

I el mateix per quan jo vaig decidir marxar del costat d’algú. Espero que em guardi a l’alçada dels nostres bons records. Però això ja no depén de mi, i és evident que després d’abandonar la companyia d’algú, aquella persona ja no et deu res. I evidenment té tot el dret a recordar-te com li dongui la gana. Només faltaria.

Per tant, està molt bé fer de tant en tant un inventari de tot allò que et defineix. I tu tries, no dubtis d’això. Qui som els altres per dir com has de recordar la gent? No deixis que ningú mai defineixi qui ets per tu, que et digui com has de recordar a algú, o com has d’oblidar-lo.Quan algun cop ho hem deixat amb algú, inconscientment tots ens creiem amb dret d’opinar lliurement, i dir frases com oblida ràpid, referint-nos a aquell algú que ha fet tant de mal, o encara pitjor, recorda que t’ha fet mal, cremant tots els bons records i convertint-los en pols grisa i fina. Si mira, en aquells moments ja estàs prou fet merda, com per a sobre carregar-te l’únic bo que vas obtenir d’aquella persona. I a sobre generar més emocions per aquella persona. No home no, el contari de l’amor no és l’odi, és la indiferència. I en tot cas, si realment vols oblidar a algú, el primer pas seria buscar que no et provoqués res.

Tu i només tu has d’apendre què vols a la teva vida i que no. Que hi ha decisions que no voldràs prendre mai. Però les necessitaràs per no perdre l’equilibri, i seguir avançant. Que a vegades hauràs de saber marxar, i d’altres deixar marxar. Llavors te n’adonaràs que necessites més força per deixar anar que per retenir algú, al contrari del que sempre ens han ensenyat les lleis de la física. Però això és l’art de viure. Adonar-se que no tothom s’ha de quedar. A l’igual que tu tampoc. I disfrutar molt, molt, molt de la gent que t’envolta els dies.

I bé, tot això, ho he pensat pensant en l’erasmus. L’erasmus és una mica burbuja si, i sembla que les coses que et passen aquí, no tindran trascendència quan tornis a la teva vida de sempre. Idea totalment errònia. No sé exactament què pensarà la resta de gent que he conegut, ni tan sols si ho reflexionaran, de fet molts se m’enfaden perquè no publico en anglès i els agradaria llegir el blog haha. I realment seria una bona pràctica escriure en anglés! Però és que això no és un blog de reportatges i articles… Per això publico en la llengua en la qual sento… Je suis désolé

Desde el primer dia ja vaig dir que creia que l’erasmus em canviaria. I voilà. Però no, la vida mai canvia de cop. Canvia a dosis petites, subtils i amagades.
Ara m’exposo amb la incertesa de si podré allargar o no erasmus. Això és el que desitjo, però tot depén d’unes pràctiques en hospital que no sé si podré tancar. Sigui el que sigui, tot el que m’emporto ja no té preu. I que si aquest camí no es dona, ja en sortiran d’altres. Perquè la vida no és aquell camí que no vas agafar, o aquella oportunitat que vas deixar escapar. La vida és un camí de camins, plena de ramificacions, ponts i oportunitats. La questió és saber canviar de camí quan toca, i defensar la teva nova bifurcació, sempre.

IMG_20151128_135708

Foto a Roma: Mire, Laura i jo.
Visitant més farmacèutiques com jo, perdudes pel món!!

I que recordar… és viure dues vegades. Doncs que ojalà visquis un cententar de cops

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s