Tu, enmig de tot això

Hola a tots!! Després de 74 dies sense escriure.

Han passat moltes coses des de la meva última entrada al blog. Les coses van acabar de cop i sense adonar-me’n. La fi de l’Erasmus s’apropava, i el cert és jo tenia la sensació que tothom defugia d’aquest sentiment de pèrdua que ho inundava tot. La fi, el punt d’inflexió, la pèrdua. Un acabament així pot tenir diferents noms. Doncs bé, per mi va ser les tres coses.

Ha estat la fi d’una etapa, una etapa que us asseguro, està tant plena de coses increïbles i amb molt de pes. Podria fer una llista estàndard de totes les coses que un s’emporta després d’una vivència com aquesta. I després podria fer una llista particular. La primera ja us la imagineu; molta, molta gent sensacional. Cultures creuades amb diferents horitzons i maneres de veure la vida, i de criticar-la. Lligams que crees per raons diferents a les habituals; ets a l’estranger, allà tot és un full en blanc en la teva vida, i te n’adones que els vincles que crees són més purs i legals que mai. Els carrers, els bars, els llocs que freqüentes, tot això allà queda. L’aura que crees amb tot això.

L’altra llista ja és una mica diferent. Les petites rutines, les coses sublims com les vistes al riu des de la meva habitació. Aixecar-me als matins i que tot estigués tenyit de gris. La gent… buf. El més dur van ser els comiats. Però si una cosa tinc clara des de la meva partida, és que penso tornar a veure a tota la gent important a l’Erasmus, al llarg de la meva vida. Molts encara no sé exactament ni on ni quan, però que a partir d’ara estaran allà, amb una xinxeta fosforito al mapa, ho tinc claríssim.

I tots els teus camins que han canviat dins teu, i que no n’ets conscient fins que arribes al teu lloc d’origen (Barcelona) i veus que tot segueix igual, però com pot ser, si tu et sents tant diferent?? I llavors et sents perdut enmig de tanta cara coneguda, i de cop te n’adones que se’t fa estrany, que et vulguin tant normal.

I la pèrdua…de coses que ni tan sols trobaria l’adjectiu per descriure. Ja ho diuen ja, que les millors coses de la vida no són coses. Bé, però per sort… la pèrdua de l’Erasmus només és física. I a més hi ha altres pèrdues bones, coses que abandones de tu mateix. Maneres de ser, de pensar, coses de tu mateix que no et definien ja amb com realment et senties per dins. Doncs bé… tot això també es abandonat el dia que omples capses de cartró per enviar i maletes, de coses que és curiós, però que ja no sents que siguin de la persona que va arribar. Sinó de la persona que ara marxa.

Gràcies a l’Erasmus per tantes coses. Perquè l’Erasmus no són les festes, ni la gent, ni les cultures, ni la meravellosa independència, ni l’alcohol (o en algun cas podríem inclus dir alcoholisme) i els viatges, ni els mil i un plans sense qüestionarse res, ni la uni (a vegades això va pitjor del que tothom espera a l’Erasmus, creieu-me). No…

L’Erasmus no és res de tot això. Ni tant sols l’Erasmus és canviar. L’Erasmus és adonar-te que canviaràs (i has de fer-ho) durant tota la teva vida. L’Erasmus és perdre la por a fer-ho, i per mi, i amb això ja tanco, l’Erasmus en el fons només ets tu, enmig de tot això.

 

P.D: Felicitats a tots els amics i amigues que recentment els hi han acceptat l’Erasmus a diferents llocs!!! Celebreu-ho perquè just aquí comença tot!!! 😉

bici liege

Foto: la meva bici, comprada per 45 euros de forma il·legal i venuda per 30 (també de forma bastant il·legal) a un italià que just acaba d’instalar-se a Bèlgica. M’ha acompanyat en tota aquesta aventura, també he trencat mitges per utilitzar-la tornant de festa taja, però li tinc molt de carinyo, espero que l’italià me la cuidi i li porti per molts altres camins! (I físics també).

 

Au revoir!