I tu, ja voles?

Hi ha períodes de temps que són sempre necessaris. Després d’un petit període, torno a escriure. Ha estat un temps de re-ubicació i de canvis.

Fa dos mesos i mig que vaig acabar de Bèlgica, però el punt i final a l’Erasmus va ser la setmana passada. Vaig tornar al meu petit segon ‘hogar’ per uns dies, per acabar realment amb la presentació del projecte de fi de carrera, i aprofitar per finiquitar nostàlgies nascudes amb la tornada a casa. I si, és difícil tornar a casa… Però suposo que és pitjor abandonar-ne una per sempre.

I amb aquesta nova entrada, invito a la reflexió sobre el què volem ser, a què ens volem dedicar, en què volem treballar en un futur, amb què somiem.

Parlo d’això, perquè al tornar definitivament, estic veient com el meu camí d’universitat va arribant al seu final. Comença el temps per plantejar-me que vull, què busco, què espero trobar, que espero no perdre’m, què vull viure i sobretot, què no vull viure, ni com.

Si ja has acabat els estudis, o senzillament has fet un canvi d’etapa en què has de decidir, el meu consell seria, que agafessis totes les teves idees de quan eres nen, els teus somnis, i els rescatessis. Per què? Perquè un nen, algú amb més camí per recórrer que recorregut, està ple de somnis. Somnis a estrenar, sense fracassos experimentats. Innocents, ingenus o no, surrealistes, sincers, bojos, intensos. I això és perquè tots aquests nens que érem abans, encara no han tingut temps de topar-se cara a cara amb el fracàs. Amb les frustracions, les derrotes. Aquests nens no tenen cap somni trencat, encara, guardat a la memòria.  I per això aquests somnis que neixen, tenen tanta força, viuen, amb tanta veritat. Són somnis que apunten alt, perquè les decepcions i desenganys que els poden fer baixar, encara no han arribat (i potser ni arriben mai!). Sense estar condicionats per totes les possible pedres que apareixen al camí.

Per això us recomano que aquestes idees, o almenys les seves essències, us guiïn el camí. Perquè estic segura que aquests somnis duen el millor de vosaltres, allò que realment necessitareu per viure una vida que val la pena.

Ostres, la vida ja ens baixarà o no, però apunteu sempre molt alt -o molt lluny- com més a dalt, més coses negatives t’hauran de passar perquè baixin.

De manera totalment casual, vaig veure un vídeo per Internet en què entrevistaven a Jack Ma, l’home més ric de China. I sabeu què deia??

Ell deia,

– Que abans que arribessis als 20 anys, fossis un bon estudiant. Que treballessis, per adquirir experiència.

– Abans dels 30 anys, seguissis a algú. Que l’admiressis. Que anessis a una petita empresa. Que una empresa gran, és bona per aprendre processos, i que tu allà ets una part d’una gran maquinària. Però que en una empresa petita, tu aprens la passió, aprens els somnis, aprens a fer moltes coses a la vegada. Per tant, abans dels 30, no és a QUINA empresa vas, sinó QUIN jefe tens. Un bon jefe t’ensenya de forma diferent.

– Dels 30 als 40, has de pensar clarament; perquè en realitat treballes per tu mateix, si realment vols ser emprenedor.

– Dels 40 als 50, has de fer tot allò en el que siguis bo. Que no intentis saltar d’una àrea a una altra, d’un camp a un altre indistintament. Ja és massa tard. Podràs aconseguir l’èxit si, però el % de fracàs és massa gran. Per tant, dels 40 als 50, pensa molt per tal d’enfocar-te en les coses en les que ets realment bo.

– Quan estiguis entre els 50 i els 60, confia en la gent jove. Inverteix temps en ells. Estàs invertint en somnis a estrenar.

– I que quan ja passis dels 60, utilitza el temps per tu. A la platja, prenent el sol! Ja és massa tard llavors, per canviar.

I al final diu que el seu consell pels joves de 25 anys, és que cometin tots els errors. Tota mena d’errors! Que no ens preocupem. Que caiem i ens aixequem, caiem i ens aixequem…

Finalment, en quant a mi, sincerament penso en el meu futur, i se m’emboira el camí. He pensat en any sabàtic, he pensat en marxar a Anglaterra un any a aprendre anglès mentres treballo en cafés, he pensat en fer màster, en demanar un doctorat. I és que penso en els doctorats, en les oportunitats que dóna la societat i l’Estat, i se’m posen els pèls de punta. Sembla ser que has hagut de ser tota la vida algú que no ha fallat mai, per poder accedir a una oportunitat com aquesta. Evidentment els recursos són limitats, i hi ha d’haver filtres a tot arreu per poder repartir-los. Justament? Equitativament? No sé, dubto que algú que ni et coneix, pugui decidir sobre la persona en que et convertiràs en un futur. Uns òrgans de govern decideixin si ets més apte o no que la resta per rebre una beca.

La qüestió és que vivim en societat, i és difícil recórrer el camí sense normes, sense regulació de les coses, sense limitacions, sense estereotips i topicazos.

Però la única cosa que tinc clara…

És que una societat no pot decidir si sóc vàlida o no pels meus propis somnis. I espero que ningú que no sigueu vosaltres mateixos, no us jutgi mai, perquè l’únic jutge just amb capacitat de guiar-te el camí, ets tu mateix. Qui millor que tu sap on pots arribar? Qui marcarà els teus límits? Doncs el mateix que gestiona les teves frustracions. Tu mateix. Qui hi és sempre, quan tot se t’ensorra? Algun ministre o institució que ha establert la norma que et diu que si no arribes a aquest nivell d’expedient acadèmic, mai aconseguiràs fer un doctorat? No home no… enmig de les teves pròpies pèrdues, derrotes i frustracions, només hi ets tu. D’aquest caos, només en surts tu. I surts sol.

El mateix que rellisca, que s’equivoca, que té errors i accepta els seus defectes. Qui no té defectes??? Tots en tenim! Tots tenim tares i tots estem una mica tarats, no us topareu amb ningú perfecte en aquest món, per molt que s’hi apropi. I de defectes també neixen les millors coses de cadascú. Perquè els teus defectes et fan ser humà, aprendre a tolerar, respectar les decisions dels altres, i la possibilitat que puguin equivocar-se també. Si, agafa els teus defectes, i riu-te’n d’ells, riu-te de la cagada monumental que et va fer no passar aquella entrevista, o del poc bo que vas mostrar-te. A qui no li han dit que no mai a una entrevista? I què si no encaixes en el seu perfil? A cas no en tens només un, de perfil? Perquè hauria d’encaixar a tot arreu? No…el perfil que tu tinguis el tries tu, acceptant el que et falla, i potenciant els teus punts forts… Només has de saber buscar bé, ser sincer, i trobaràs en tu, tot allò que un dia et farà ser gran.

La clau està en no rendir-te, lluitar, lluitar i lluitar per fer-te un lloc, per fer-te escoltar, per demostrar el que pots arribar a aportar el dia de demà. Donar motius per què t’escoltin, i que arribin a creure en tu, la meitat del que tu ja fas.

Ànims a seguir buscant-vos… i a atrevir-vos a volar quan us trobeu.

I aprofito per donar ganes i forces a estrenar a la meva bessona Laura, que ha començat a preparar-se les oposicions de Psicologia per l’any que ve (PIR). Felicitats, per atrevir-te a despegar. Saps que ets el mirall on sempre em trobo.

txarango - copia

I com diu Txarango… Si saltes potser caus… però segur que voles!

 

 

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s