Tot allò efímer

Salut!!

Feia dies que anava pensant quin podria ser el pròxim tema del que parlaria al blog. I bé, després d’aquestes setmanes i per coses que m’han passat, he decidit que parlaré d’una cosa que us asseguro, no hi havia caigut en tot aquest temps. Quina és l’essència de l’erasmus…? Doncs bé, ni festes, ni la famosa ‘el Erasmus es una búrbuja’, ni idiomes, ni independència, ni improvització, ni viatges, ni llibertat, ni descontrol. Tot això evidentment hi està en gran mesura. Però la veritable essència de l’erasmus… és que és efímer.

Aquí… construeixes coses. El teu món de coves i ponts segueix construin-se aquí, si. I és realment sorprenent la capacitat que tens de crear coses quan tens tantes ganes de viure això. Capacitat i rapidesa. El que li dic sempre als meus amics… Un mes d’erasmus no és un sol mes. En un mes d’erasmus hi caben totes les coses que mai vas tenir el valor de començar, totes aquelles altres que portaven temps acumulant pols, també aquelles altres que creies que mai series capaç de plantejar-te. I bogeries, tonteries i estupideses, per què no dir-ho.

I quan dic erasmus, no dic només erasmus. Evidentment no sóc la primera persona al món que fa erasmus, ni la primera que marxa, i per sort milers i milers de persones, cada any prenen la decisió de marxar.

Quan dic erasmus dic allunyar-se una miqueta de tot allò que coneixes. Allò que coneixes al teu voltant, i allò que coneixes de tu mateix. I això no només es pot aconseguir marxant. Perquè pots viure al mateix lloc de sempre, i notar que el temps camina de forma diferent. Pots enamorar-te. Pots viure al mateix lloc de sempre, i no entendre’t, trobar-te diferent, sentir-te raro, sentir que potser estàs canviant, que ja no ets el/la mateix/a de sempre. Fer-te preguntes. I quan un es troba en alguna d’aquestes situacions… Tot al voltant són terres movedisses.

I llavors… aquestes construccions de les que parlava. Tothom les ha creat alguna vegada a la seva vida, en algun context. Són contruccions que comencen plenes de vitalitat, d’energia. Creus que han de tenir una base sólida, pel simple fet que hi has posat el millor de tu en elles. Ja veus tu… hahaha.

I de sobte comences a veures les esquerdes de la teva petita obra mestra. Hi veus les incerteses… ensumes que més d’una vegada t’has precipitat mentres construies, o que has pecat de il•lús/a, creient que durarien per sempre. De sobte, un bon dia, te n’adones que totes les teves construccions poden tenir data de caducitat, i que probablament caurien amb la primera brisa marina, o amb el primer estornut.

Les meves construccions aquí podríem dir que són allò que ara forma una mica la meva rutina. He començat a fer lloc per guardar tot allò que val la pena de la gent. He construit un lloc pels coneguts que ja són més amics que una altra cosa. I tota la resta va creixent. El laboratori, les anàlisis, les màquines. Els grams que conec i els kilos que em queden per aprendre. El bàsquet. El bàsquet belga. Les birres belgues. Poder viatjar molt i a molt bon preu. I tota la resta…

Doncs tot això… malauradament és efímer. Però sabeu què…Una vegada vaig llegir un poema que parlava de la caducitat del paradís. I us asseguro que tot allò que neix per ser efímer…ens fa viure com dos vides en comptes d’una.

Quines són les vostres construccions? Animo a que les reflexioneu! Construiu, construit molt, busqueu allò que us fa feliç, en kilos o en grams, i el temps per invertir en tot això sortirà d’on sigui, si poseu passió en tot allò que feu.

Construiu edificis sòlids, i edificis pluma, per què no? No patiu si no duren res, us asseguro que val més la pena viure poc temps les coses íntensament, que deixar-se condicionar per la por de perdre-ho tot aviat.

Hi ha minuts que duren anys.

Us deixo amb el poema de Marwan… el trobo alucinant.

LA CADUCIDAD DEL PARAÍSO

Llega la noche
descuelgo la desgana de mi vida
y marco en el teléfono la matrícula de tu coche
aceptas 2 segundos antes de mi propuesta
Preparo la casa y tacho de golpe
esos renglones que dicen que te perdí
Abro la puerta como si fuera 6 de enero
y tus ojos al primer disparo pasan a limpio mi biografía,
ese lugar del que no debiste haber salido.

No quiero que acabe este abrazo,
No deberíamos aceptar la caducidad del paraíso.

Me cuentas que has vivido entre paréntesis
y que la soledad es algo parecido a la vida en diferido.
Yo te cuento que estoy hecho a tu medida
como otros están ya hechos a una enfermedad incurable
y te cuento que conocí a otras
pero que querer acostarse con una mujer
no es lo mismo que querer despertarse con ella
porque hay chicas que te alegran la piel
pero no el corazón.

Nos callamos, tú miras el vaso entre tus manos.
La ropa cae y arrastra consigo
una tonelada de tristeza.

Luego duermes y yo pienso
que tal vez sólo sea posible el amor
cuando no lo retienes como a un preso
porque siempre querrá escapar.
Quizá deberíamos aceptar la posibilidad
de la caducidad del paraíso,
tolerar la intermitencia de la felicidad,
no meternos más en la boca la palabra porvenir
y agradecer que estés aquí
ahora.

Foto efimera

P.D : foto efímera

About who you are

Sempre he pensat que el camí a recórrer fins arribar a ser la persona que vols ser, és llarg i ple de dubtes. I que acostumem a flagelar-nos més que sentir-nos orgullosos de nosaltres mateixos. Potser és que les culpes pesen més que les satisfaccions. O potser és que no hem aprés mai a calibrar la balança. En fi, cap problema. El camí pot ser llarg però és que no hi ha normes, no hi ha regles. I tens tot el temps que vulguis per tornar a començar.

I arreu on vas, aquest camí t’envolta, i hi vas construint ponts, carrers, coves… Totes aquestes construccions, poden estar fetes de moltes coses. Les coves, per exemple. Jo penso que les coves estan fetes de persones. En elles seMpre es troba el millor refugi. La resta porta traces d’idees, de records, d’aprenentatges, de moments i llocs on vas odiar la vida, i on vas aprendre a estimar-la també. Perquè si, a odiar naixem tots apresos, però a estimar… En fi, queda molt per recórrer.

I en tot aquest camí… Què li diries al teu “jo passat”? Una vegada Albert Espinosa va dir que li hem de tenir respecte al nostre “jo passat”. Que no ens hem d’arrepentir de les decisions de la vida que vam pendre amb aquest jo. Que si les vam prendre, va ser per alguna raó, que aquesta explicació probablement ara se’ns escapa, i la trobem absurda, però és importar recordar que va nèixer de nosaltres, i al cap i a la fi, nosaltres estem fets de trossets de vivències, que van madurant i ens van fent canviar.

Doncs sigui quin sigui el teu moment vital, em prenc la llibertat per dir-te que no deixis mai d’intentar descobrir-te. Que desaprenguis de tu mateix, per re-aprendre’t. T’has parat a pensar què s’amaga darrere de com penses? Darrere de com actues? T’has parat a pensar què amaga el teu subconscient? A llegir entre les línies dels teus actes? Aquí descobriries molt, t’ho asseguro.Que encara que no ho creguis, tot ho fem per alguna raó, que a vegades no cal pensar tant la vida, que els nostres actes parlen per si sols.

L’Erasmus és de les millors decisions que he prés mai, per moltes coses, però una d’elles és aquesta. Veure qui deixes enrere, i qui vols endavant. I això va lligat amb la persona en la que t’estàs convertint. Jo vaig haver de tancar moltes coses abans de marxar. Vaig haver o senzillament vaig voler fer. Vaig allunyar-me de persones que feia temps que no volia a la meva vida, però amb les que mai vaig tenir el valor de fer-ho, perquè evidenment no sóc una pedra i estic feta de coses, entre elles alguns records. La cosa està en que vaig prendre decisions, i ara sóc aquí defensant-les, i evidenment sempre hi ha traces de pena en coses així, però al cap i a la fi la persona més important de la vida d’un, és un mateix no? (la millor frase que em va dir una vegada un grAn amic).

Doncs això… Que hi ha coses que com molts rellegireu, ja sabia al venir aquí. Però d’altres van pesant més i més a mesura que ‘el camí’ avança…

Que ojalà diguis tot el que sentis, perquè un dia te n’adonaràs que mesuraràs la teva vida amb tot allò que mai vas fer. I tant de bo que llavors et surtin els comptes. Que tinguis valor per enfrentar-te al que t’envolta, a la veritat de les coses. Que no t’enganyis a tu mateix, que no passa res, tots ens hem enganyat alguna vegada, tots hem sigut patètics i patètiques, c’est la vie! Però que ojalà no ho facis, perquè en el fons sempre sabem quan ens estem enganyant. Que ojalà escolleixis bé les amistats. Que el temps i la distància t’ajuden a conservar aquelles persones que valen la pena al teu costat. I per sort també a allunyar la resta. I ojalà cuidis als teus. Que desconfiis de qui només demostra amb paraules. I que no perdis temps amb aquells que es queden a la porta, i no entren. Que ojalà siguis lliure sempre. Que penso que la llibertat, al cap i a la fi és ser esclau d’un mateix. Que aprenguis a estar sol amb tu mateix, que aprenguis a disfrutar-te. Que aprenguis a divertir-te (acoplar-se a festes de desconeguts, fer auto-stop, té la seva gràcia i més d’erasmus). Que cuidis l’amor propi, que d’amors n’hi ha molts, però de propi només un. Que siguis honest. Que ojalà aprenguis que tot a la vida pot estar plagat d’art. Aprén a buscar!! Que te n’adonis que no totes les ferides són igual de profundes, però que totes s’acaben tancant de la mateixa manera. Aprén que tots som irremplaçables, però que no hi ha ningú imprescindible. Accepta que dubtaràs, que fallaràs, que et fallaran i que hi haurà persones que no entendràs mai. I què? Acàs tothom t’entén a tu? No perdis més temps amb això. Fes birres amb gent interessant!!! Això ho dic sempre. Trenca amb els estereotips socials i atreveix-te a proposar fer birres. Disfruta de les petites coses i de les grans persones. Contempla la foguera d’algun cos. Que et contemplin a tu.

Que des-aprenguis de tu, per re-descobrir-te!

CYMERA_20151008_171218

Foto a les escaliers, se’ns dubte les millors vistes de Liège!!!

Passions

Bonne nuit!

Avui volia parlar-vos d’això.  L’Insitut d’Estudis Catalans defineix passió així: Emoció intensa. Ja veus. Una cosa que abarca tant, deifinida en dues paraules.

Sempre he pensat que tothom troba com a mínim una passió al llarg del camí. I  qui no en troba cap, és perquè probablement mai ha sapigut buscar. Passions petites o grans, senzilles o sublims, compartides, de risc, rares, convencionals, divertides, d’hores, de segons… Què importa. Passions i punt.

Doncs jo volia parlar-vos de dos passions que he redescobert aquí Liège. La primera va ser un concert de Txarango al que vam anar amb uns catalans que he conegut aquí. Vam anar el dia de les eleccions a Catalunya, i d’alguna manera   era un dia important també pels catalans que estem vivint fora. Crec que parlo en nom de tots els qui vam anar quan dic que va ser una manera de sentir-nos més a prop de la nostra terra. Va ser un viatje llarg de tres trens, un viatge al cul del món, a un poble perdut per Bèlgica. Però evidentment va valer la pena (això està intrínsec a totes les passions, no?), vibrar durant uns minuts, per un grup que t’apassiona, pel que neix de les cançons, i per com t’arriba a través de tots els sentits. A més s’ha de dir, que tot el viatge va ser divertidíssim, ens van passar coses que potser més d’un no es creuria haha però la veritat, va ser tot molt emocionant. En fi, tota una aventura.

I la meva segona passió va ser…

El bàsquet. Ja quan vaig venir a viure aquí vaig decidir que buscaria la manera per no desvincular-me del tot d’ell. I això vaig fer. Em vaig apuntar a la uni a fer bàsquet, i dijous va haver el primer entreno. És una cosa informal; 2 hores de pachanga de bàsquet cada dijous. Només partits. Ple de gent belga (erem 4 noies i uns 15 nois), cosa que va ser arma de doble filo; m’anirà bé per obligar-me a parlar francés, però el partit que vam fer va estar ple de frases i expressions en francés que jo majòritariament no entenia, i ja per parlar les defenses era impossible entendrens entre tots, perquè a més cap de nosaltres es coneixia d’abans. Així que vam decidir fer zona i ale, llavors tothom es va entendre. Doncs bé, quan parlo de bàsquet la majoria de vegades no tinc paraules, és una passió que mai va a menys, com algú a qui coneixes de sempre però que mai deixarà de sorpendre’t. Us asseguro que no hi ha ratllada, situació complicada, mala época o qualsevol pena, que el bàsquet no em curi.

20150927_181630

Us deixo amb una foto al concert de Txarango a Balen,

Au revoir i cuideu molt de les passions… que elles no deixen mai de fer-ho!!!

Anna

Descobriments

Bon jour!!

Molt abans de venir d’erasmus ja tenia en ment escriure un blog per diversos motius. Un d’ells, i suposo que el més important si l’anomeno aquí, és no oblidar-me de tot el boom de sensacions que es tenen quan marxes fora, lluny de la teva zona de confort. Això i sobretot, entendre perquè la persona que marxa… no és la mateixa que la que torna.

Contextualitzo… Vaig arribar el 30 d’agost a Bèlgica i per tant porto aquí una mica més de 3 setmanetes. Però us asseguro que no tinc aquesta sensació. El primer descobriment que vaig fer, va ser, que quan marxes a viure en un país que no té res de tu, el temps es torna boig. Ni rellotges ni calendaris. De cop i volta ja res mesuren.

M’explico… Primers dies. Vaig arribar al vespre i al matí següent ja començava un curs intensiu de francés. No vaig tenir ni temps a tenir el Síndrome de l’habitació buida (és aquell que diuen que tens quan deixes tot els teus vincles, amistats, passions, és a dir, tot el que coneixes i et coneix, per anar a un país on no et coneix ni el tato. I on primer ho notes és veient la teva nova habitació, plena de coses buides). Bastant al contrari, la meva primera sensació al deixar totes les meves coses materials al pis (quan viatges amb ganes inmesurables de marxar, te n’adones que no omples de res emocional les teves maletes, perquè tot allò et pesaria massa) va ser de uff; per fi he arribat. I a dormir.

Doncs al dia següent vaig començar el curs de francés. Allà vaig conèixer a tota mena, gent de tot arreu. I aquí va tenir lloc el segon descobriment; quan marxes d’erasmus… tothom que coneixes té alguna cosa que t’està mostrant per primera vegada. Per què penso això? Perquè siguis d’on siguis, duri el que duri el teu vol, el teu eramus, estudiis el que estudiis, viatgis amb parella o solter, sapiguis francés, anglès o dumitrescu, tothom viatja amb una cosa en comú; viatja a mig a estrenar. Amb una part nova d’ell mateix que vol posar a provar, amb ganes d’aprendre o amb ganes de passar-se la nit i el dia de festa, és igual. Tothom porta a estrenar un racó d’ell mateix. Perquè com ja he dit…marxes deixant coses. Doncs per això necessites dins teu fer lloc.

A partir d’aquí; el boom d’informació del que parlava. Gent nova, nous carrers, nous hàbits, que si ves a fer la gran compra (abans fent un estudi de mercat perquè la teva economia d’estudiant erasmus mindundi no et permet comprar ni un trist pernil salat de marca). Que si ves a la ‘Lavoir’ (aquí Bèlgica és casi impossible trobar rentadora en cap casa) i gastat la pasta en rentadores i secadores, mentres esperes a la sala d’espera 45 minutazos mirant com els teus mitjons de colorins donen voltes. Que si aprén a reciclar de manera Belga (us asseguro que em vaig tirar dies i dies per entendre com funciona aquí això), que si aprén a dinar a les 12, a sopar a les 7, a tornar de festa a les 2 i a tenir ressaca a les 10 del matí. En fi, que tota la teva vida de petits detalls canvia, i s’ompla de nous petits detalls. Perquè comences a sentir-te com a casa quan te n’adones que els teus petits detalls han canviat. Tercer descobriment.

I bé, el boom va continuar amb el començament de la uni. En el meu cas estic fent un stage al departament de toxicologia, així que per sort no és com una rutina de classes. Podria dir-se que vaig perdudíssima, i que quan penso que ja començo a entendre el que em demanen al laboratori, al dia següent me n’adono que només era una il·lusió òptica. Això sense contar el popurri d’idiomes que hi ha per aquí. Llavors ja és JAUJA. Quart descobriment: l’erasmus no només és festa!!! S.O.S. També té molts moments de rallades pel que estudies, d’incertesa, d’haver-s’ho de currar perquè confiin en tu, de maldecaps per intentar endevinar què has de fer exactament a la uni, què esperen de tu, i sobretot, què esperes tu de tu mateix.

I per acabar…

Quinquè descobriment: si, la gent a l’Erasmus es torna una mica boja

Sisè descobriment: els primers dies surts més que dies té la setmana

Setè descobriment: decideixes afluixar. Et proposes no tornar a sortir fins que arribi el finde

Vuitè descobriment: llavors arriba dimarts i la teva ment és molt fràgil…

Haha doncs bé!!

Podria dir-se que aquest és un trosset dels meves primeres impressions aquí. Espero que els/les que hagueu arribat fins el final no hagueu badallat gaire.

I us deixo amb un consell que em van donar abans de venir, que penso que es pot aplicar a molts moments vitals: fes molts plans quan estiguis allà, encara que no dormis!!!

12011189_10201056111880797_5146497569056109905_n

P:D: foto del meu primer aniversari tant lluny de casa, va ser molt, molt especial. Últim descobriment: al llarg del camí, la gent no deixarà mai de sorprendre’t, per tant…disfruta de les persones, que la vida està plena de gent que val la pena conèixer, i amb una mica de sort, de no oblidar

Au revoir i fins aviat!

Anna